Quan en una entrevista algú no deixa de somriure sol ser sinònim que sap que el treball va per bon camí. Este va ser el cas en la seua visita a Crono TV. Carla Masip (12/8/1997) es penjà per primera vegada en la seua vida esportiva una medalla absoluta en pista coberta, va ser en els 1.500ml, a València i va ser de bronze. Les dos primeres posicions pareixíen inabastables des de l'eixida, Marta Pérez i Solange Pereira eren les favorites indiscutibles i feren bons els pronòstics. La soriana es penjà l'or amb 4:20.83 i la gallega fon plata amb 4:22.10, després d'elles una benicarlanda que no deixa de progressar. Carla parà el cronòmetre en 4:29.27 i la seua cara va reflectir cansament i la il·lusió de l'objectiu aconseguit. “Tot l'esforç realitzat ha valgut la pena”, això pensà només creuar la meta.
“No esperava este resultat, sabía que les dos primeres places estaven impossibles però Laura Méndez, Lucía Rodríguez i jo podíem ser les seguents”, el pla el tenía clar i el va complir estrictament. Esta estratega és competitiva fins al límit, “durant la carrera no em solc posar nerviosa, solc tindre el cap fred”, així definix la seua forma d'actuar en cada galopada i açò es va reflectir en el moment en que Laura Méndez pujà el ritme, Carla no la va seguir “perque sabía que Lucía Rodríguez estava amb mi i no era el momento”. El pla va eixir perfecte.
Esta atleta del CE Vinaròs té molt present a qui li rodeja. El seu entrenador és una peça clau, “cuan em vaig vindre a estudiar a València vaig poder haver canviat d'entrenador però li vaig dir que prefería baixar el meu rendiment a deixar-lo”, així parla la protagonista de Xavi Fontelles. Els dos fan un binomi perfecte. Als resultats cal remetre's. I és que Carla és una atleta que sap molt bé d'on ve, “més benicarlanda que les carxofes” i sempre unida al seu CE Vinaròs, es recolza contínuament en la seua parella Guillem Segura, també atleta, en la preparació. Compromesa i sacrificada amb ella es pot apreciar el resultat de l'esforç i la millora contínua temporada rere temporada. Que ningú la perda de vista.
Per: Carlos Domingo