La guanyadora del Campionat d'Espanya de 5K torna a l'elit després d'uns anys a la vora de la retirada per un parell de lesions

Si un repassa la trajectòria de Cristina Juan veurà que hi ha tres etapes ben diferenciades: la de la jove promesa que va arribar a ser dècima en un Europeu sub23, una espècie de forat negre al mig per un parell de lesions que la van col·locar a la vora de la retirada, i, finalment, la resurrecció durant una primavera que ha coronat amb el primer títol de campiona d'Espanya de 5K a Paterna diumenge passat. Un títol que va arribar per sorpresa. “María (Ureña, subcampiona) està molt forta i no pensava, ni des de lluny, que anava a guanyar, però mira, el cap a vegades et sorprén i vaig acabar guanyant”.

Cristina Juan complirà trenta anys el 6 de juliol. L'atleta de la Joventut Atlètica Elx no s'ha avorrit durant tot aquest temps. En l'atletisme li ha donat temps a pujar, baixar i tornar a pujar. A marxar-se a Madrid a entrenar amb Antonio Serrano, a passar un parell d'anys corrent en la NCAA amb Arizona State i a tornar a casa per a reconstruir-se com a atleta al costat del seu nou entrenador, David Amorós, de Crevillent. En el professional no ha sigut molt més estable: va començar estudiant Arquitectura, va fer un parell d'anys relacionats amb el disseny als Estats Units i va acabar convertida en Policia Local. Ara prepara les oposicions per a guanyar-se la plaça.

La il·licitana va despuntar amb algunes medalles nacionals com sub23 en els 1.500 i un cinqué lloc en el cross. El seu moment culminant, entrenant encara amb José Zapata, va arribar quan va aconseguir classificar-se per al Campionat d'Europa sub23 de Tampere (Finlàndia), on va oferir el seu millor rendiment. Primer, en les eliminatòries, va fer la que encara és la seua marca personal en els 1.500 (4.17.62), i després, en la final, va aconseguir la desena posició. Ací va coincidir amb els seus companys de generació en l'atletisme valencià: Eusebio Càceres, Pablo Torrijos, Vicente Docavo, Cristina Ferrando, Manel Miralles i Alejandro Noguera.

El món s'obria davant ella, però després va canviar el vent. “Em vaig anar un any a la Blume, sense beca, per a entrenar amb Antonio Serrano, però no em va anar del tot bé, vaig tornar i després em vaig tirar dos anys de lesions, la meua experiència als Estats Units, més tard la pandèmia, així que va passar molt de temps sense fer gens destacat”.

Com una ’sun *devil’ d'Arizona State va tindre l'oportunitat de conéixer l'esport universitari estatunidenc. “Va ser una experiència increïble. Allí vaig fer dos anys de Disseny o una cosa semblant. El sistema d'entrenament és diferent, però encara així vaig fer bones marques: 4.26 en 1.500 i 16.34 en 5.000”.

Després va arribar la foscor. Primer una *periostitis, una lesió molt difícil de curar, i després una tendinopatía en el tendó rotuliano. Cristina Juan es va tirar mesos i mesos passant d'un fisioterapeuta a un altre a la recerca d'una solució que no arribava. “Fins que van comprendre que havia d'enfortir uns certs músculs. Però em recuperava d'una lesió i queia en una altra. Van ser dos anys molt dolents. Em va costar tornar a tindre un nivell bo. Entre els estudis, el treball i tot, va ser difícil. La veritat és que em vaig plantejar deixar-ho perquè no m'eixien les coses, però sempre vaig tindre aqueixa *espinita clavada de tornar a córrer ràpid i això em va fer continuar intentant-ho”.

L'arquitectura no va acabar de convéncer-li i va acabar fent-se policia. De moment està d'interina i està opositant per a traure's la plaça fixaPel camí, amb el pas dels anys, va acabar pujant de distància. Enguany estava preparant el 5.000, però mentalment li costa molt donar dotze voltes i mitja a la pista i va optar per canviar d'objectiu per a competir a Paterna en el Campionat d'Espanya de 5K. Un repte en plena onada de calor amb l'eixida a les onze del matí. “Res més començar es va escapar l'estrangera (Edymar Daniely Brea) i em vaig anar darrere d'ella. La vaig agafar i de seguida em van passar María Ureña, una altra xica (Marina Begur) i l'estrangera. Em vaig veure quarta i pensava que no anava a poder pujar al podi, però em vaig dir que cap avant i a la primera ja no la vaig agafar, però mancant 800 metres vaig superar a María Ureña i em vaig emportar la medalla d'or”.

Ara deixa l'alta competició fins a la pròxima tardor. Ací espera fer una marca notable en la Mitja Marató de València Trinidad Alfonso Zurich el 23 d'octubre. Ja va tindre un primer contacte amb la distància en el Costa Blanca Half Marathon, al novembre, i va aconseguir el segon lloc amb un temps de 1h17:29 en un circuit que no és precisament pla.

Enguany, el dia de San José, Cristina Juan va tornar a sentir-se una gran atleta a Laredo. En aqueixa carrera de 10 quilòmetres, la dona del Joventut Atlètica Elx va aconseguir el cinqué lloc en aquesta prestigiosa carrera amb un registre excel·lent: 33:30 (catorzena millor marca espanyola de l'any). “Quan vaig travessar la meta, vaig pensar que amb això ja havia complit aquesta temporada. No m'estava trobant molt bé en els entrenaments per culpa de la fatiga i per això vaig renunciar a la pista. Però en ruta se'm fa menys dur psicològicament i em vaig animar. El cap ho és tot i a Laredo em vaig trobar molt bé. Estava entrenant per a això. Ja volia haver corregut el 10K València Ibercaja, però vaig enxampar la covid i no vaig poder”.

Al gener tornarà a intentar-ho a València, en el 10K Ibercaja, però abans li espera la mitja marató. “Vull veure què tal se'm dona aqueixa distància”, apunta. Encara que el recorregut fins allí serà complicat. En el seu ús com a policia local treballa set dies i descansa els set següents. Els dies que s'ha de posar l'uniforme, s'alça a les cinc del matí, acaba la seua jornada, menja i a la vesprada s'entrenarà. “És molt dur”, assenyala. La setmana que lliura, canvia el treball per l'estudi de les oposicions, així que tampoc millora molt l'exigència. Però en 2022, de la mà de David Amorós, ha recobrat la fe en si mateixa. Primer a Laredo, després a Paterna i a l'octubre li espera València.