Evelyn Yankey i Paula Blanquer pugen al podi dels Campionats d'Espanya amb només 18 anys

Quique Llopis i Alexis Sastre es retroben amb una medalla de plata

A les 12.42, a més de caure el sol a plom sobre l'Enrique López Cuenca de Nerja, un estadi sense ombres, Rafa Blanquer, una llegenda de l'atletisme de 77 anys, tremolava com un xiquet assegut en la graderia. Les seues mans s'aferraven a un cronòmetre, un tic dels entrenadors, i movia com un pistó aqueix turmell reactiu que li va portar a volar per damunt dels huit metres quan cap espanyol l'havia fet. I estava així d'excitat perquè davant seu estava el fossat sobre el qual Evelyn Yankey, el seu últim portent de la longitud, en realitat una xiqueta de 18 anys, estava a punt de realitzar el seu sisé i últim intent en la lluita per les medalles. I en l'altre flanc de la pista, en la contrameta -les carreres de velocitat s'han disposat així per a tindre el vent a favor-, la seua filla xicoteta, Paula Blanquer, també de 18 anys, es preparava en els tacs per a disputar la seua primera final absoluta dels 100 metres barres.

Va sonar el tret i a l'instant l'avís que s'havia produït una eixida nul·la. Passava el temps i Blanquer, visiblement emocionat, s'emporta els dos punys al pit com per a contindre els nervis. Anaven saltant atletes i Yankey, que es va formar a l'escola del València CA amb Niurka Montalvo -una entrenadora que aquest cap de setmana ha vist com a Lluna Arnás, una altra de les seues creacions, ha saltat 5,84 -setena espanyola sub16 de tots els temps- a València-, començava a activar-se. En l'altra punta, les corredores de tanques van tornar a col·locar-se i a les 12.47 van eixir disparades amb un vendaval (+3.4) espentant a la seua esquena. La xicoteta dels Blanquer, filla també de Begoña Iglesias, una antiga cuatrocentista, només va cedir davant Xenia Benach, que va trencar el crono amb 12.94 i Aitana Radsma, a qui no va poder agafar malgrat córrer en 13.32, per davall del rècord d'Espanya sub20, però invalidats per als rànquings pel vent excessiu. Rafa, sempre tan contingut, s'encorbava per a no exposar l'emoció de veure a la fi a la seua filla entre les grans de les tanques altes i tres minuts després, ja a les 12.51, alçava el puny per a transmetre's forces a Yankey, que va fer un bon salt de 6,22 que no millorava l'anterior, el cinqué, de 6,23 (+2.7), que es quedava lluny dels 6,34 de la campiona, Irati Mitxelena.

Paula Blanquer venia de córrer en 13.59 (segona millor espanyola sub20 de tots els temps) una setmana abans del Campionat d'Espanya, una marca que va canviar totes les seues expectatives. “És el meu primer absolut. En pista coberta no vaig voler anar perquè em volia sentir forta i no anar per anar. Ara estava bastant nerviosa i els nervis em solen jugar una mala passada, però a poc a poc m'he anat acostumant i en la final no tenia res a perdre i he anat de gom a gom, molt bé”.

Rafa i Begoña van apuntar a la seua filla a l'escola amb només cinc anys. Estava condemnada a viure envoltada d'atletisme. Igual no s'ho va prendre massa de debò fins que aquesta temporada, de la mà d'un altre Rafa Blanquer, el fill del mite, va veure que començaven a eixir les marques. “Llavors vaig entendre que no podia deixar escapar aquesta oportunitat i em vaig centrar més en l'atletisme”.

A Evelyn Yankey, que ja va ser sisena en l'absolut l'any passat, també li van pesar els nervis. En un any ha passat de ser una desconeguda dins del millor concurs de sempre a ser una de les favorites i l'atleta que arribava amb millor marca. “He de controlar els nervis perquè em juguen una mala passada, però estic content perquè en l'atletisme no hi ha res escrit i havia de guanyar-me la medalla. Acabar segona és un gran lloc, encara que també és veritat que m'haguera agradat saltar més, si bé encara em queda el meu campionat d'Espanya (el sub20, a Torrent)”.

Recuperant sensacions

Quique Llopis tornava a sentir-se pletòric en una pista d'atletisme després de diversos mesos “de molts dubtes” i de superar els obstacles, més durs que les deu tanques, que li han portat fins a la medalla de plata amb una gran marca 13.34 en una altra final ventosa (+2.2). Un premi major veient com estava fa només un mes. “Tenia dubtes i no sabia si deixar córrer aquesta temporada, però ara em veig capaç de córrer molt més ràpid que hui perquè de veritat que tinc molt bones sensacions”, explica l'atleta del Gandia *Alpesa que li esperen els Jocs del Mediterrani a Orà (Algèria).

El pupil de Toni Puig va derrotar a tots els seus rivals menys a Asier Martínez, que va volar fins als 13.15. Durant sis tanques es va sentir que podia tutejar-li. El navarrés va ficar un canvi i el de Bellreguard, per l'ànsia de mantindre's al seu costat, s'ha engolit la tanca i ha perdut les seues opcions de lluitar per l'or.

Les dificultats van començar la setmana abans del Campionat del Món, quan es va fer un esquinç que semblava no tindre major importància. Va acudir a Belgrad infiltrat i no va poder tindre un bon rendiment. A la volta es va fer una ressonància i li van eixir una fractura i tres edemes, necessitava un temps de recuperació. Primer es va sanar, després va córrer en una marca decent a Madrid i en Nerja va tornar a ser el gran Quique Llopis.

Pitjor encara ha sigut la història d'Alexis Sastre, que somreia com a subcampió d'Espanya després de dos anys pràcticament en blanc. “Ha sigut dur i molt difícil. Vaig arribar a pensar que  mai tornaria a saltar a aquest nivell. No he demostrat encara el que soc capaç de saltar, però cal no oblidar el que ha costat arribar fins ací”.

El castellonenc es va operar del peu fa any i mig, però amb el temps van tornar els dolors. Això li va generar molta frustració i va pensar a tirar la tovallola. Amb l'ajuda dels fisioterapeutes va recuperar el to i ara, malgrat que es veu per damunt de 2.20 -va ser segon amb 2,15-, està content per estar de tornada. “L'any que ve vaig per totes una altra vegada”, anuncia el deixeble de Claudio Veneziano.

La jornada del matí va deixar també l'onzé lloc de Hodei Oyanguren en la final de javelina (62,93), i l'eliminació de Ramón Martínez (21.35) i Daniel Lusilla (21.63) en una semifinal de 200 metres amb vent en contra (-0.5).

L'atletisme valencià, mancant la jornada de la vesprada, suma dotze medalles: tres d'or, quatre de plata i cinc de bronze.