El saltador d'Onil acaba molt abatut després de deixar escapar una gran oportunitat en l'Europeu de Munic

Eusebio Càceres és un tipus molt esportiu i molt "cabezón", i cada vegada que es quedava a les portes del podi responia que els altres havien sigut millors, però que ell no s'anava a rendir. Fins a Munic, fins a un Europeu on les medalles estaven clarament a l'abast de la seua potencial -plata i bronze en 8,06-, i per això va eixir totalment afonat de la pista d'un Estadi Olímpic amb desenes de milers d'espectadors gaudint d'una vesprada d'atletisme vibrant.
L'atleta d'Onil es va quedar amb un altre quart lloc. La punta. Un salt de 7,98 (+0.2) que li va deixar clarament insatisfet. Ell va abandonar la pista convençut que era cinqué, però després es va anul·lar un salt d'un dels medallistes i va pujar a la quarta plaça, la seua posició maleïda. “El que em faltava, ja ho tinc en totes les competicions possibles”, comentava amb sorna mentre eixia de l'estadi al costat d'Héctor Santos.
El comentari, ple de bilis, és perquè Càceres, de 30 anys, mai ha pujat, malgrat la seua inqüestionable qualitat, al podi d'un dels grans campionats i, en canvi, s'ha recreat en els quarts llocs: quart en els Jocs de Tòquio, quart en el Mundial de Moscou, quart en l'Europeu de Zuric i quart en l'el Europeu sota sostre de Glasgow.
El pupil de Juan Carlos Álvarez reconeixia que aquesta vegada estava tocat: “No sé explicar-ho. Em fot ser tan dolent a vegades. Sé que la meua condició física és increïble, però quan li pegava foc al cos s'anaven els salts per a tots els costats, i sense més. Totes han sigut oportunitats perdudes, però no sé què pensar. Continuen sent millors que jo. Aquesta vegada sentia que ho tenia ací i se'm continua escapant. La diferència és que sempre m'he vist capaç de tot però ara mateix no ho puc pensar. Aquesta vegada m'ha pegat més i em costarà. Em fot molt”.