Avís de cookies

Utilitzem cookies pròpies funcionals de sessió com p. ex. les que utilitzem perquè el lloc responga a la grandària de pantalla de l'usuari o l'idioma seleccionat. També usem cookies de tercers amb finalitats analítics, per a entendre com utilitzes la nostra pàgina web, i en funció d'això, millorar-la i fer-la més funcional .
Consulta la nostra Política de Cookies per a obtindre més informació.

Les cookies de sessió són necessàries. Pots acceptar les cookies analítiques prement el botó ACCEPTAR , o rebutjar-les *pulsando el botó REBUTJAR.

Cookies Analítiques
Cookies de Google Analytics.
Aquestes cookies ens permeten comptar les visites i fonts de circulació per a poder mesurar i millorar l'acompliment del nostre lloc. Ens ajuden a saber quines pàgines són les més o menys populars, i veure quantes persones visiten el lloc. Tota la informació que recullen aquestes cookies és agregada i, per tant, anònima. Si no permet aquestes cookies no sabrem quan va visitar el nostre lloc.

ACCEPTAR
REBUTJAR

federación valenciana de atletismo
FITXA NOTÍCIA
17/02/21
La pandemia que encumbró a Corchete/La pandèmia que va encimbellar a Corchete
La pandèmia que va encimbellar a Corchete
Luis Manuel Corchete viu estos dies anestesiat per l'èxit. Diu l'alacantí que no li dol res després de fer 50 km el diumenge, però que creu que és per l'eufòria. Perquè Corchete, un veterà marxador, ha aconseguit el major èxit de la seua vida, la marca mínima per a uns Jocs Olímpics, als 36 anys. "Jo, que sóc molt sincer, he de dir que no esperava aconseguir-la", confessa.
La millor prova que no confiava a aconseguir esta proesa és que ni tan sols sabia quina era eixa mínima per a Tòquio: baixar de les tres hores i 50 minuts. Però estava anant tan bé durant el Campionat d'Espanya de marxa a Sevilla que en un avituallament en el quilòmetre 45 -només va ingerir dos litres de líquid amb sals minerals en les quasi quatre hores de competició-, la seua dona, l'exgimnasta internacional Jennifer Colino, i el seu amic José Fernández li van dir que la tenia a tir, que fóra a per ella. "Havia entrenat millor que mai i confiava a poder classificar-me per a la Copa d'Europa, però això dels Jocs ni m'ho plantejava. A partir del quilòmetre 35 o 40, on està el nostre mur, me vaig veure amb més força que altres vegades i vaig decidir seguir amb el ritme. I en el 45 la meua dona em va dir que podia fer la mínima".
I la va aconseguir. Corchete, atleta de l'Atletisme Torrevieja, el club del seu poble, va creuar la meta com a subcampió d'Espanya amb un temps de 3h49:19. Un registre que, a més, rebaixa la seua marca personal i en més de deu minuts, perquè la seua anterior rècord, el rècord autonòmic de 50 km marxa, estava en 3h59:58 des de 2012.
El marxador no ha estat mai en uns Jocs. Ni en uns Mundials. Ni tan sols en uns Europeus. Les seues grans conquistes havien sigut participar en la Copa del Món i en la Copa d'Europa de la seua disciplina. Perquè el marxador que va brillar de sub 20 i sub 23, que va aconseguir acabar entre els deu millors en un Mundial júnior (Kingston 2002) i en un Europeu júnior (Tampere 2003), no acabava de cristal·litzar com absolut.
I així, donant-se de cabotades durant anys, va arribar a 2020. El Campionat d'Espanya es disputava en el seu territori, a Torrevieja, i es va preparar per a coronar-se en la seua terra. Però no va passar del quint lloc. Eixe resultat va ser tan agre que es va rendir. Ja estava bé. Tenia 35 anys i creia que ja no quedaven bales en el tambor.
Però llavors va arribar la pandèmia.
"Per a mi, i igual està malament que ho diga, el confinament ha sigut una oportunitat. La maleïda pandèmia, que tant dolor ha causat, a mi m'ha vingut bé. Em vaig comprar una cinta de córrer i vaig començar a cuidar-me com mai. Vaig vore que s'anaven a posposar els Jocs i que això era una nova oportunitat per a mi", explica. Corchete va deixar de costat l'organització d'esdeveniments i va començar a viure com un monjo. Dormir, entrenar i menjar. La seua dona li acompanyava en la rutina d'exercicis del matí. Després ella es posava a donar classes on line de gimnàstica i ell es pujava al tapís rodador. Només menjaven aliments saludables i dormien el que el cos demanava, la qual cosa necessita un atleta per a descansar i recuperar-se.
Quan va eixir, ja era un altre. Al juliol, se'n va anar a la pista de Cieza, a Múrcia, i va fer uns tests amb José Antonio Carrillo, el seu entrenador i un dels grans gurus de la marxa a Espanya. Els resultats van ser els millors de la seua vida. "Vaig batre les meues marques personals. Llavors vaig decidir descansar a l'estiu, encara que cuidant-me igual: gitant-me enjorn, alimentant-me bé, sense fer tonterías... I se'm va ocórrer fer l'Autonòmic a València per a optar a una beca. Només havia fet descans actiu i em vaig ficar vint 'pelats' en el 5.000. Llavors li vaig dir a Carrillo que aniria a l'Absolut, i vaig agafar una medalla (va ser bronze en el 10.000) . I després, al Federacions (va ser segon en el 5.000 després d'Álvaro Martín) ... Després tot va ser rodat".
Eixos resultats, la seua nova vida, li van estimular de tal forma que a la tardor va començar a entrenar molt motivat en Sierra Nevada. Després se'n va anar a Tenerife, al Teide. "Vaig apostar fort per la meua preparació. Tot a càrrec meu, pagant-m'ho jo de la meua butxaca". Quan Corchete parla de la seua butxaca, parla del seu i el de la seua dona, perquè ell a penes tenia ingressos. Però ella ni se'l va pensar. Jennifer Colino va ser una gimnasta notable -companya de l'equip nacional d'Almudena Cid i Carolina Rodríguez- que es va quedar sense uns Jocs Olímpics -la Federació va optar per Almudena Cid- i en 2007, farta de lluitar contra el sistema i una lesió d'esquena, es va retirar. "Va passar a odiar la gimnàstica, però llavors jo li vaig ajudar a reconciliar-se i a crear un club amb el seu nom a Torrevieja. I ara és molt feliç fent això".
Potser per això, Jennifer es bolca a ajudar a la seua parella. I va al seu costat amb el cotxe en els entrenaments i li ajuda a hidratar-se. I li anima. I li espenta que s'ha de seguir inclús quan pensava a deixar-ho per sempre. Per això, quan va arribar eixe quilòmetre 45, li va cridar que tenia el seu somni, el son de la família, a cinc quilòmetres de distància. "I ho vaig fer pels dos. L'escolte i ja vaig acabar en volandas".

Arrere hi ha molts anys de sacrifici. Els seus inicis en l'escola municipal de Torrevieja. Els seus primers entrenaments seriosos amb Dani Plaza en el seu poble, on el seu germà i la seua cosina també practicaven la marxa. La seua aposta posterior per Josep Marín en el CAR de Sant Cugat durant huit anys. On va conéixer també a Mikel Odriozola i amb ell va aprendre el que significa patir en els 50 km. I la volta a casa en 2009 per a entrenar-se amb Carrillo. Entre setmana a Torrevieja i els caps de setmana en Cieza. Els anys de penúries econòmiques que no li permetien pagar-se un llit a Múrcia i que li obligaven a recórrer cent quilòmetres, entrenar la tècnica amb el seu mestre i altres cent quilòmetres de volta. Les setmanes de 190 quilòmetres anant en el canal, en la seua terra, un camí asfaltat rodejat de camps d'agricultors on disfruta a l'hivern i s'assaona a l'estiu. El lloc que acaba de descobrir el grup de José Antonio Quintana i el que ha triat estos dies el noruec Harvard Haukenes (quart en el Mundial de Berlín i sèptim en els Jocs de Rio).
I ara, amb la mínima olímpica en la butxaca, es desfà en elogis cap a Carrillo, que ja va encimbellar a altres com Juanma Molina, Miguel Ángel López o Álvaro Martín. I diu que no es veu com Chuso García Bragado -"és el meu déu";, exclama-, però que ara sí que no pensa deixar-ho. "Ara no. A mi el 35 km m'agrada. I ací està l'exemple de Chuso, que és el meu ídol, però el seu és irrepetible".