MENU
FITXA NOTÍCIA
02/03/21
La plusmarquista silenciosa
La castellonenca Osarumen Odeh va millorar el seu rècord autonòmic de llançament de martell (66,45) amb 25 anys
Quan algú observa a un llançador de martell sol fixar-se en el seu volum. Molt pocs abaixen la vista fins als peus. I ací està una de les seues virtuts, la seua capacitat per a girar com una trompa, ràpid, ràpid, dins del cercle. Els peus d'Osarumen Odeh, una valenciana nascuda fa 25 anys a Benín City (Nigèria) , són especialment veloços. I diumenge passat, en Montijo (Badajoz) , terra de martillistas, es va convertir en la quarta espanyola de la història a superar els 65 metres. L'atleta del Platges de Castelló va viure el millor concurs de la seua vida i, després de llançar 66,45 metres, es va anar amb una millora en la seua marca personal de quasi dos metres: tenia 64,71 des de 2017.
Eixa setmana, la seua entrenadora, Mari Carmen Vidal, s'havia dedicat a convéncer-la de que estava en un gran moment i que podia llançar molt. "I jo li deia que sí, però per dins pensava que no", recorda la riallera Osarumen Odeh, de 25 anys i molt recorregut encara per davant. "Però mira, resulta que tenia raó".
Vidal coneix esta jove llançadora des de fa onze anys, un temps en què encara competia. El xativí es va fer càrrec d'esta xiqueta especialment tímida després que un entrenador se la passara dient-li que no valia per a la velocitat. "Però en realitat sí que és veloç", apunta l'entrenadora, qui es va bolcar a ajudar aquella xica sense molts recursos. "Li deixava jo els meus martells i tot el material". Encara que veia en ella més potencial que constància.
A Osarumen li va donar per fer atletisme amb 15 anys. Se'l va dir als seus pares i va acabar en l'escola del Platges de Castelló. En 2010 va entrar en el grup de Mari Carmen Vidal. Era juvenil de primer any i no va tardar a fer la mínima per al Campionat d'Espanya. Després van canviar al martell de tres quilos i va seguir sense molt esforç. "Al principi em deixava. L'atletisme no era una prioritat per a mi. Entrenaria una setmana i després desapareixia un mes. Llavors tornava i després tornava a desaparéixer. No entrenava amb regularitat. De juvenil, de júnior i al principi de promesa no vaig ser constant".
Ja com a sub 23, Vidal es va fartar d'eixa dedicació pendular del seu atleta. Ara estic, ara no estic. Així que un dia es va assentar amb ella i li va dir que no estava disposada a seguir així. "Li vaig exposar que se'l prenia seriosament o deixava d'entrenar-la. Jo ja havia deixat de llançar i Pepe Ortuño -la persona que és com l'eix d'este club- va agafar el meu sou de llançadora i va començar a donar-se'l a ella. Osarumen tenia algun problema personal i mai estava al 100 %. Però, curiosament, 2020 a ella li va vindre bé i ara ha llançat al fi la marca que ella valia".
La dona que la porta onze anys polint-la sap que aquells anys d'intermitència en l'entrenament li han llastat amb alguna carència tècnica, però el compensa amb la seua velocitat. "Té uns peus increïbles per a llançar".
Després d'aquella xarrada, Osarumen es va centrar. En el seu primer any com a sub 23 ja va llançar 58 metres. I en el segon, 64. Ja entrenava seriosament i començava a assentar la tècnica, però, la veritat, quan vaig llançar 64 metres no m'ho creia. Em vaig tornar boja. I llavors vi Mari Carmen i em va dir: 'Veus?'. I llavors em vaig convéncer de que podia llançar més".
Però llavors van arribar uns problemes familiars que no vol compartir i el seu cap pareixia una turbina. "No vaig saber deixar de costat el familiar i em consumia molta energia. Em vaig classificar per a l'Europeu sub 23 i no vaig passar ni a la millora. No em va ajudar ser una persona que li costa obrir-se a la gent. Sóc molt desconfiada i necessite temps. Però això ho estic millorant. A poc a poc".
Els Odeh no ho han tingut fàcil. Son pare va deixar Benín City fa vint anys per a procurar-li a la seua família un futur. O, almenys, un futur millor del que s'intuïa a Nigèria. Va creuar el desert del nord d'África i, després de mesos de travessia, va aconseguir aconseguir Melilla. Dos anys després es va portar a la família, quan Osarumen tenia cinc anys. "A mon pare no li agrada parlar d'això, però està clar que va fer un gran sacrifici per nosaltres. Va arriscar la seua vida per la seua família i, encara que no ho sol comptar, jo vaig captant coses, com que el dia que va arribar al camp de refugiats de Melilla ja es va sentir fora de perill, com que ja estava a Espanya. Allí li van preguntar que on volia anar, i ell va dir que a València, però va acabar a Castelló, que és on vivim. Ara ens va bé. Ell no té estudis i treballa del que li va surgiendo...".
Osarumen sí que té estudis. La seua passió és la moda, però no es podia permetre estudiar disseny de moda en una universitat privada a València i va pensar a aconseguir el seu objectiu donant una volta, estudiant Publicitat i Relacions Públiques en la Universitat Jaume I. "Un dia va vindre algú a parlar-nos d'esta carrera i ens ho va vendre tan bé que em va convéncer i la vaig posar com a primera opció. El primer any va ser molt bonic, però el segon em doní de front amb la realidad...", explica mentres es riu a carcallades. Però el pitjor ja va passar i ara només necessita entregar el treball de fi de grau i fer les pràctiques. Ella, una tímida malaltissa, convertida en relacions públiques.
El seu resultat del diumenge va ser una sorpresa. Eixe llançament de 66,45 metres en el primer intent -també va aconseguir els 65,09 en el tercer i 64,39 en el sext i últim- li referma com la quarta millor espanyola de tots els temps. Per davant només té a la plusmarquista nacional, Berta Castells (70,52) , a Laura Redondo, que eixe mateix diumenge va passar per primera vegada dels 70 metres (70,40) , i a Loli Pedrares, a qui ja té a 69 centímetres.
"Jo no m'ho esperava. Li vaig dir a la meua companya Aitana Safont que per culpa de la pandèmia no sentia que m'haguera preparat del tot bé. Em sentia insegura. En realitat havia millorat en els meus paràmetres de força, amb les pesos, i en la tècnica, però de cap no em sentia segura. Però després va eixir. I, en realitat, esta és una marca que havia d'haver arribat fa un parell d'anys. Però les marques ixen quan ixen".
La castellonenca va ser segona en estos Campionats d'Espanya de llançaments llargs i va establir un nou rècord autonòmic en un concurs en què una altra valenciana, la gandiana Gema Martí (FC Barcelona) , va acabar tercera i també va firmar una nova marca personal (62,00). "Gema és una passada de xica, un talentàs brutal", obsequia Osarumen sobre una dels seus rivals i companyes en una prova on totes es porten bé. "Laura (Redondo) és bestial. Totes estàvem desitjant que passara dels 70 metres i ja ho ha aconseguit. Jo li he dit que vull que bata el rècord d'Espanya (70,52) , però que després se'l vaig a llevar jo. Perquè a mi este concurs m'ha obert la ment. Sé que ara és quasi impossible que cas 72,50 i aconseguisca anar als Jocs, però espere no perdre'm el pròxim Europeu i espere continuar creixent a l'aire lliure", advertix esta jove que sempre està compartint en Instagram històries sobre el seu país d'origen, Nigèria, i dones activistes. M'agraden les dones fortes. Encara que els meus únics referents són els meus pares, que ens han ensenyat als quatre germans a esforçar-nos i a lluitar, a barallar pels nostres objectius sense picar als altres. A mi em posa feliç que els altres aconseguisquen també els seus objectius. Jo sóc així. Per això desig que Laura aconseguisca el rècord d'Espanya. Encara que després voldré que siga per a mí...".
Quan algú observa a un llançador de martell sol fixar-se en el seu volum. Molt pocs abaixen la vista fins als peus. I ací està una de les seues virtuts, la seua capacitat per a girar com una trompa, ràpid, ràpid, dins del cercle. Els peus d'Osarumen Odeh, una valenciana nascuda fa 25 anys a Benín City (Nigèria) , són especialment veloços. I diumenge passat, en Montijo (Badajoz) , terra de martillistas, es va convertir en la quarta espanyola de la història a superar els 65 metres. L'atleta del Platges de Castelló va viure el millor concurs de la seua vida i, després de llançar 66,45 metres, es va anar amb una millora en la seua marca personal de quasi dos metres: tenia 64,71 des de 2017.
Eixa setmana, la seua entrenadora, Mari Carmen Vidal, s'havia dedicat a convéncer-la de que estava en un gran moment i que podia llançar molt. "I jo li deia que sí, però per dins pensava que no", recorda la riallera Osarumen Odeh, de 25 anys i molt recorregut encara per davant. "Però mira, resulta que tenia raó".
Vidal coneix esta jove llançadora des de fa onze anys, un temps en què encara competia. El xativí es va fer càrrec d'esta xiqueta especialment tímida després que un entrenador se la passara dient-li que no valia per a la velocitat. "Però en realitat sí que és veloç", apunta l'entrenadora, qui es va bolcar a ajudar aquella xica sense molts recursos. "Li deixava jo els meus martells i tot el material". Encara que veia en ella més potencial que constància.
A Osarumen li va donar per fer atletisme amb 15 anys. Se'l va dir als seus pares i va acabar en l'escola del Platges de Castelló. En 2010 va entrar en el grup de Mari Carmen Vidal. Era juvenil de primer any i no va tardar a fer la mínima per al Campionat d'Espanya. Després van canviar al martell de tres quilos i va seguir sense molt esforç. "Al principi em deixava. L'atletisme no era una prioritat per a mi. Entrenaria una setmana i després desapareixia un mes. Llavors tornava i després tornava a desaparéixer. No entrenava amb regularitat. De juvenil, de júnior i al principi de promesa no vaig ser constant".
Ja com a sub 23, Vidal es va fartar d'eixa dedicació pendular del seu atleta. Ara estic, ara no estic. Així que un dia es va assentar amb ella i li va dir que no estava disposada a seguir així. "Li vaig exposar que se'l prenia seriosament o deixava d'entrenar-la. Jo ja havia deixat de llançar i Pepe Ortuño -la persona que és com l'eix d'este club- va agafar el meu sou de llançadora i va començar a donar-se'l a ella. Osarumen tenia algun problema personal i mai estava al 100 %. Però, curiosament, 2020 a ella li va vindre bé i ara ha llançat al fi la marca que ella valia".
La dona que la porta onze anys polint-la sap que aquells anys d'intermitència en l'entrenament li han llastat amb alguna carència tècnica, però el compensa amb la seua velocitat. "Té uns peus increïbles per a llançar".
Després d'aquella xarrada, Osarumen es va centrar. En el seu primer any com a sub 23 ja va llançar 58 metres. I en el segon, 64. Ja entrenava seriosament i començava a assentar la tècnica, però, la veritat, quan vaig llançar 64 metres no m'ho creia. Em vaig tornar boja. I llavors vi Mari Carmen i em va dir: 'Veus?'. I llavors em vaig convéncer de que podia llançar més".
Però llavors van arribar uns problemes familiars que no vol compartir i el seu cap pareixia una turbina. "No vaig saber deixar de costat el familiar i em consumia molta energia. Em vaig classificar per a l'Europeu sub 23 i no vaig passar ni a la millora. No em va ajudar ser una persona que li costa obrir-se a la gent. Sóc molt desconfiada i necessite temps. Però això ho estic millorant. A poc a poc".
Els Odeh no ho han tingut fàcil. Son pare va deixar Benín City fa vint anys per a procurar-li a la seua família un futur. O, almenys, un futur millor del que s'intuïa a Nigèria. Va creuar el desert del nord d'África i, després de mesos de travessia, va aconseguir aconseguir Melilla. Dos anys després es va portar a la família, quan Osarumen tenia cinc anys. "A mon pare no li agrada parlar d'això, però està clar que va fer un gran sacrifici per nosaltres. Va arriscar la seua vida per la seua família i, encara que no ho sol comptar, jo vaig captant coses, com que el dia que va arribar al camp de refugiats de Melilla ja es va sentir fora de perill, com que ja estava a Espanya. Allí li van preguntar que on volia anar, i ell va dir que a València, però va acabar a Castelló, que és on vivim. Ara ens va bé. Ell no té estudis i treballa del que li va surgiendo...".
Osarumen sí que té estudis. La seua passió és la moda, però no es podia permetre estudiar disseny de moda en una universitat privada a València i va pensar a aconseguir el seu objectiu donant una volta, estudiant Publicitat i Relacions Públiques en la Universitat Jaume I. "Un dia va vindre algú a parlar-nos d'esta carrera i ens ho va vendre tan bé que em va convéncer i la vaig posar com a primera opció. El primer any va ser molt bonic, però el segon em doní de front amb la realidad...", explica mentres es riu a carcallades. Però el pitjor ja va passar i ara només necessita entregar el treball de fi de grau i fer les pràctiques. Ella, una tímida malaltissa, convertida en relacions públiques.
El seu resultat del diumenge va ser una sorpresa. Eixe llançament de 66,45 metres en el primer intent -també va aconseguir els 65,09 en el tercer i 64,39 en el sext i últim- li referma com la quarta millor espanyola de tots els temps. Per davant només té a la plusmarquista nacional, Berta Castells (70,52) , a Laura Redondo, que eixe mateix diumenge va passar per primera vegada dels 70 metres (70,40) , i a Loli Pedrares, a qui ja té a 69 centímetres.
"Jo no m'ho esperava. Li vaig dir a la meua companya Aitana Safont que per culpa de la pandèmia no sentia que m'haguera preparat del tot bé. Em sentia insegura. En realitat havia millorat en els meus paràmetres de força, amb les pesos, i en la tècnica, però de cap no em sentia segura. Però després va eixir. I, en realitat, esta és una marca que havia d'haver arribat fa un parell d'anys. Però les marques ixen quan ixen".
La castellonenca va ser segona en estos Campionats d'Espanya de llançaments llargs i va establir un nou rècord autonòmic en un concurs en què una altra valenciana, la gandiana Gema Martí (FC Barcelona) , va acabar tercera i també va firmar una nova marca personal (62,00). "Gema és una passada de xica, un talentàs brutal", obsequia Osarumen sobre una dels seus rivals i companyes en una prova on totes es porten bé. "Laura (Redondo) és bestial. Totes estàvem desitjant que passara dels 70 metres i ja ho ha aconseguit. Jo li he dit que vull que bata el rècord d'Espanya (70,52) , però que després se'l vaig a llevar jo. Perquè a mi este concurs m'ha obert la ment. Sé que ara és quasi impossible que cas 72,50 i aconseguisca anar als Jocs, però espere no perdre'm el pròxim Europeu i espere continuar creixent a l'aire lliure", advertix esta jove que sempre està compartint en Instagram històries sobre el seu país d'origen, Nigèria, i dones activistes. M'agraden les dones fortes. Encara que els meus únics referents són els meus pares, que ens han ensenyat als quatre germans a esforçar-nos i a lluitar, a barallar pels nostres objectius sense picar als altres. A mi em posa feliç que els altres aconseguisquen també els seus objectius. Jo sóc així. Per això desig que Laura aconseguisca el rècord d'Espanya. Encara que després voldré que siga per a mí...".