Els quinze dies màgics de Yésica Más

L'atleta valenciana del CA Alacant ha sigut subcampiona d'Espanya de 10K i quarta al mig marató en només dues setmanes
El seu pròxim repte, la Marató de València el 5 de desembre

Yésica Más (CA Alacant) era una d'aqueixes atletes de fons d'armari. Una corredora habituada a competir per triomfs menors que celebrava, per exemple, acabar vint-i-quatrena en el Campionat d'Espanya de cross. Fins enguany. Perquè en dues setmanes ha passat a lluitar pel podi en dos campionats nacionals absoluts. En el primer, l'11 de setembre, en Oruña de Piélagos (Cantàbria), va acabar quarta en la distància de mitja marató. I catorze dies després, en Don Benito (Badajoz), va ser subcampiona en 10 quilòmetres en la qual era la seua primera gran medalla.
L'atleta va nàixer a Algemesí fa 31 anys, però porta deu vivint a Alacant perquè allí resideix des de fa temps la seua parella, el veterà maratonià argentí Miguel Barzola -subcampió de Sud-amèrica en 10.000 i medalla de bronze en els Iberoamericans de Sant Ferran (Cadis) en 5.000-, que ara és també el seu entrenador. “No he canviat gens cridaner en els entrenaments, aquests resultats són fruit de la constància, dels anys acumulats, no lesionar-me, cuidar-me l'alimentació i no parar d'entrenar”, adverteix.
Aqueixa constància a la qual al·ludeix no ha sigut senzilla. Yésica Mas necessitava una ocupació per a viure i la pandèmia el va complicar. Fins que fa unes setmanes li va eixir una oportunitat en una botiga d'esports d'Elx, Urban Running. El costat econòmic va quedar resolt però després calia entrenar i això, treballant de 10 a 14 hores i de 17 a 21, no és gens senzill. Cada matí s'alça a les sis o sis i quart, i quinze minuts més tard ix a rodar en dejú. No sacrifica ni un minut de somni per menjar. La nit anterior, quan arriba a Alacant, sopar fort i es va al llit a les onze. Dorm set hores i després s'alça, entrena i ix disparada cap a Elx. I així quasi tots els dies.
Ja fa deu anys que va deixar Algemesí. Miguel Barzola ja tenia el seu grup d'entrenament muntat a Alacant i era el més còmode per a la parella. “Les distàncies ho compliquen tot, així que vaig decidir vindre'm a Alacant i estic encantada perquè és una ciutat xicoteta a la qual pots anar caminant a totes parts”, explica. Abans, de xiqueta, li entraven ganes de córrer cada vegada que anava a veure entrenar al seu germà, que era atleta, i així va ser com va acabar en el club Tortuga d'Algemesí, el poble d'una altra fondista com és l'olímpica Laura Méndez.
De júnior va arribar a ser subcampiona d'Espanya de 5.000, però després ja va passar a aqueixa segona línia de la qual és difícil eixir si no tens unes condicions molt especials. Fa dos anys va decidir pujar de quilometratge i va debutar al mig marató (1h15.58) i marató (2h39.36). Primer va ser novena en el Campionat d'Espanya absolut en els 5.000 i al desembre va acabar trenta-quatrena en la Marató de València Trinidad Alfonso EDP.
La marató és el seu següent objectiu. El 5 de desembre tornarà a València per a intentar millorar la seua marca i, de pas, intentar proclamar-se campiona autonòmica. Dos mesos per a intentar prorrogar aquesta gran ratxa que li ha portat a un podi i a les portes d'un altre… per error. Perquè en el Campionat d'Espanya de mitja marató va creure estar jugant-se la medalla de bronze amb una atleta estrangera que no optava a les medalles. “La vaig aconseguir i li vaig fer un canvi fort per a despenjar-la, però era un circuit molt dur i va acabar agafant-me. Jo vaig continuar fent-li canvis, però del 19 al 20, que era una costa, em vaig buidar i se'm va anar. Jo pensava que m'havia llevat la medalla i, mancant 500 metres, em va superar una rival espanyola (María Mercedes Pila) que va ser la que, en realitat, em va arrabassar el tercer lloc. Si ho haguera sabut no m'haguera desgastat d'aqueixa manera amb l'altra rival”.
Aqueixa distracció “de novençana” va deixar molt desanimada a la valenciana durant dos o tres dies, però després es va convertir en un revulsiu. “Al 10K ja vaig arribar amb la lliçó apresa i quan Claudia Estévez va canviar, jo vaig preferir reservar-me i anar controlant. Vaig seguir a ritme i vaig mantindre la distància. Ací el pitjor va ser l'estrés. Jo no estic psicològicament habituada a lluitar per una medalla absoluta, així que vaig patir molt, però després, a canvi, l'alegria va ser enorme i encara no m'ho acabe de creure. Mai vaig pensar que podria guanyar una medalla en un Campionat d'Espanya”, explica la representant del CA Alacant, que va entrar per davant de rivals com a Lliri blanc Díaz, Tere Urbina o Elena García Grimau. Molta motivació per a aquests dos mesos fins a la Marató de València. Fins llavors continuarà compaginant la pista amb El Morant, el Parc d'Alacant on treballen les sèries en un tram d'un quilòmetre que està mesurat, i les tirades llargues a Agost.