Avís de cookies

Utilitzem cookies pròpies funcionals de sessió com p. ex. les que utilitzem perquè el lloc responga a la grandària de pantalla de l'usuari o l'idioma seleccionat. També usem cookies de tercers amb finalitats analítics, per a entendre com utilitzes la nostra pàgina web, i en funció d'això, millorar-la i fer-la més funcional .
Consulta la nostra Política de Cookies per a obtindre més informació.

Les cookies de sessió són necessàries. Pots acceptar les cookies analítiques prement el botó ACCEPTAR.

Cookies Analítiques
Cookies de Google Analytics.
Aquestes cookies ens permeten comptar les visites i fonts de circulació per a poder mesurar i millorar l'acompliment del nostre lloc. Ens ajuden a saber quines pàgines són les més o menys populars, i veure quantes persones visiten el lloc. Tota la informació que recullen aquestes cookies és agregada i, per tant, anònima. Si no permet aquestes cookies no sabrem quan va visitar el nostre lloc.

Cookies necessàries
Cookies analítiques
ACCEPTAR

federación valenciana de atletismo
FITXA NOTÍCIA
19/04/21
Laura Méndez logra la mínima olímpica/Laura Méndez aconsegueix la mínima olímpica
Laura Méndez aconsegueix la mínima olímpica

L'atleta valenciana va aconseguir la mínima olímpica amb el segon millor debut de la història d'una maratoniana espanyola


Laura Méndez porta tot el matí d'entrevistes. El diumenge, en menys de dues hores i mitja, va passar de ser una atleta semidesconeguda a Espanya a ser la segona millor debutant espanyola de la història en marató. En 42 quilòmetres va passar de ser aquella migfondista que lluitava a la babalà per les medalles en els campionats nacionals a posar un peu en els Jocs de Tòquio. Perquè Laura Méndez, atleta de 32 anys del Platges de Castelló, va aconseguir la mínima olímpica en l'aeroport de Twente en travessar la meta en 2h29:28. Per dos segons.
Està tan eufòrica que no té ni els proverbials dolors que pateix tot maratonià el dia després. No se sent ni especialment cansada. I això que es va alçar el diumenge a les 4.45 sense necessitat que sonara el despertador. “No vaig pegar ni ull en tota la nit”. Després es va preparar el desdejuni. Ho portava de casa perquè l'experiència és un grau i ja sap què li senta bé i què no. En el seu cas, una crema d'avellanes natural amb pa, uns dàtils i un plàtan. No ha perdut molt de pes en la preparació. Marta, que mesura 1,60, va arribar amb 45 quilos, quan en la seua època d'atleta de pista a penes pesava un quilo i mig més.
La seua primera marató, per tant, no va deixar grans seqüeles. “Estic que no m'ho crec, però sí que m'ho crec. I la veritat és que no em fan mal les cames”. És estrany perquè la carrera la va obligar a esprémer-se, a buidar-se en els dos últims quilòmetres i en la propina dels 195 metres. Perquè un descans de 100 o 200 metres li hauria costat la mínima. “Vaig decidir posar-me en el grup de l'última llebre, la que marxava a ritme de la mínima (*2h29:30), a 3.32 el quilòmetre, perquè no era pla de quedar-me sola. I em vaig trobar bé. Però després del 30 hi havia una xica que va començar a achuchar a la llebre i van començar a córrer com a estirades, i això a mi em va fatal, així que vaig decidir despenjar-me una mica perquè sabia que al final tinc capacitat per a córrer molt ràpid”.
Però en el 35 va veure que el grup se li anava -“ací vaig patir molt”, recorda- i que si s'encantava, es quedava sense mínima. Ací va tocar resistir, no rendir-se, i quan va veure el cartell del quilòmetre 40, va notar que estava bé muscularment, va arrancar i es va anar per totes. L'últim mil ho va fer en 3.25 i en la recta final, sense deixar de mirar el cronòmetre, com si fora el final d'un compte arrere, va fer un esprint i va aconseguir el seu objectiu per dos segons. Era el premi a aqueixes tirades llargues en les quals Laura sempre li deia a Manolo Ripollés, el seu entrenador des de fa tretze anys, que a ella li agrada acabar de pressa, per a retindre el pòsit de migfondista que hi ha en ella.


Li va doblegar Kipchoge


El seu registre, l'onzé millor de tots els temps d'una espanyola en marató, ha sigut una sorpresa en el món atlètic, però no tant per a ella, el seu entrenador i Xabier Leibar, el fisiòleg que és capaç de predir o recomanar el teu ritme de competició amb una gran exactitud gràcies als tests de lactats. “Els tests deien això i la veritat és que a mi em donen molta confiança, m'ajuden molt psicològicament. Portem tres anys treballant amb Leibar i sempre ho clava”.
Méndez va saber mesurar les seues forces en un circuit desert, on a penes es veia als quatre voluntaris que estaven en l'avituallament, les dues motos de l'organització i poc més.
En la recta més llarga bufava el vent, alguna cosa que no va patir de veritat fins que va deixar l'abric del grup i es va quedar sola.
Durant la carrera sí que va trobar un moment de distracció, de deixar de pensar en ritmes i en la mínima. Va ser quan els va doblegar Eliud Kipchoge, el plusmarquista mundial i el guanyador d'aquesta marató organitzada pel NN Running Team en l'aeroport de Twente (Països Baixos).
L'atleta d'Almussafes reconeix que les noves sabatilles amb espuma i placa de carboni han millorat el rendiment i, amb això, les marques, però també posa en valor que amb aquest nou material només ella i dues espanyoles més, Marta Galimany -amb qui va coincidir les tres primeres setmanes de març entrenant en Font Romeu, als Pirineus- i Elena Loyo han aconseguit, de moment, la mínima olímpica. Marta Galimany va ser de les primeres persones que la van felicitar. El seu entrenador, Jordi Tota, va estar en contacte durant tota la carrera amb Manolo Ripollés per a saber com anava la debutant.
Méndez ha conegut el millor d'una marató, quan s'aconsegueix l'objectiu, però encara li falta saber el que és córrer un amb l'animació del públic que ha arrabassat la pandèmia. Per això no veu el moment de poder disputar la Marató de València Trinidad Alfonso EDP. “A mi m'encanta córrer a València i ja vaig dir en la mitja marató que la gent et porta, que el públic de València t'espenta. Potser en 2022 pot córrer a València, però qui sap. Igual vaig al Mundial aqueix any. Encara queda molt lluny. El que si que faré serà la mitjana”.
Ella sent que encara li queden uns quants anys com a maratoniana i, vist el que ha aconseguit en el seu debut, confia a continuar creixent com a atleta. “Sincerament sí que pense que puc millorar més. Encara que Manolo ha fet la planificació perfecta, encara tenim coses que podem anar introduint. Jo no he fet massa quilòmetres -la setmana que més, 175-. Així que a poc a poc”.

ARXIUS PDF