L'atleta de Bellreguard es proclama campió d'Espanya igualant el rècord nacional d'Orlando Ortega i col·locant-se líder europeu de l'any

La Comunitat ix de Gallur amb nou medalles

Quique Llopis estava com espantat. No va haver-hi gestos grandiloqüents ni una eufòria deslligada. Uns pocs minuts abans, en la pista taronja i blava de Gallur, a Madrid, s'havia convertit en una estrela de talla mundial amb una marca en la final dels 60 metres barres de 7.48 que li eleva a una altra dimensió. Aquest registre iguala el rècord nacional del mateix Orlando Ortega i li col·loca com a líder europeu de l'any a menys de dues setmanes del Campionat d'Europa d'Istanbul. “No m'ho crec”, deia. El seu triomf en el Campionat d'Espanya va ser incontestable. Ni tan sols Asier Martínez -va acabar sent desqualificat-, campió d'Europa i medallista en l'últim Mundial, va poder fer-li ombra.

El seu entrenador, Toni Puig, que el ve polint des de fa anys, pacient, minuciós, mai es cansava de repetir que Llopis no era Asier Martínez, que ell portava uns altres temps, que necessitava millorar tècnicament. El temps li va donar la raó amb una exhibició portentosa sota els arcs de fusta de Gallur.

Llopis intentava mastegar el que acabava d'aconseguir. “Tant no podia esperar d'aquest campionat, la veritat. Sabia que venia a lluitar amb Asier per la primera plaça i la marca era una cosa secundària. Quan he entrat en la meta i he vist que era rècord d'Espanya, la veritat és que m'he quedat que no sabia el que estava passant. Ha sigut increïble. Per a ser ací a dalt has de fer-ho tot molt bé i jo crec que ho hem estat fent amb el meu entrenador, el meu fisio, la meua família i tota la gent que m'ha estat secundant i hem arribat fins ací”.

El seu treball per a perfeccionar la seua tècnica, per a arribar ben col·locat a la primera tanca, la que definirà el ritme de la resta de la carrera, va ser la seua obsessió, com recordava Toni Puig: “La primera tanca era una cosa que ens amoïnava. Era important no arribar malament a la primera tanca. De llançat té poc a millorar perquè fa parcials per davall d'un segon, que és una barbaritat. I hui ha arribat perfectament col·locat a la primera tanca”.

Però Llopis ja no és l'alternativa a Asier, el valencià és el líder europeu de l'any i inevitablement arribarà a Istanbul amb tots els focus il·luminant-li. Ara li espera un nou aprenentatge. “Això és una cosa que em preocupa. Al final és un pes molt gran anar amb una marca molt bona, però intentaré no pensar-ho i anar a Istanbul com si res, anar a córrer i a gaudir, com en aquest campionat”.

Puig assegura que serà allí per a ajudar-lo i guiar-li en aqueix tràngol. Junts han fet tot el camí, com recordava el tècnic de Gandia. “L'entrenament té un procés i unes etapes que has d'anar cobrint a poc a poc. Hem tingut contratemps en el camí per la seua estructura muscular, articular i fins i tot òssia, que ens ha provocat xicotetes lesions i altres no tan xicotetes com la de l'any passat, que va durar set setmanes. Però ell va continuar picant pedra, treballant amb bicicleta estàtica i treballant amb la seua fisio, Natxo Benítez, a full, i ho arreglem. Però les tanques són així i t'has d'adobar. Veníem somiant amb aquest rècord d'Espanya des de la pista coberta. Intentar acostar-nos per a atacar-ho a l'any que ve, però ja és ací”.

Kevin Sánchez va entrar quart en aquesta final dels 60 metres  tanques en la que el va colar el jove Tayb Loum, que va ser seté després de millorar la seua marca personal en semifinals (7.93).

La final més productiva per a l'atletisme valencià va ser la de triple. Per davant estava Jordan Díaz, que va batre el seu rècord nacional dues vegades, així que Pablo Torrijos, segon, i José Emilio Bellido, tercer, es van quedar satisfets amb el reeixit. Torrijos només va lamentar no haver pogut saltar 16,55 (es va quedar en 16,44), una marca que li haguera obert les portes de l'Europeu, però el més important era deixar arrere el dolor al peu i poder reconstruir-se com a saltador.

D'això saben molt Javier Mirón i Carla Masip, que han estat molts mesos lesionats. L'alacantí va reaparéixer en aquesta pista coberta després de 19 mesos sense competir i en només cinc carreres ha tornat a mostrar el perfil de gran migfondista que ja anunciava abans de la lesió. El pupil de Luis Arenas va destrossar el rècord autonòmic de 800 (el tenia Dani Andújar amb 1.47.16 des de 2017) en entrar en la meta amb un temps d'1.45.98 que li va valdre la medalla de bronze en una carrera on es va beneficiar que Mariano García va tirar des del principi.

Masip es va quedar a les portes del podi, però estava feliç amb el seu quart lloc en la final de 1.500 ja que era la quarta vegada que es posava els claus aquesta temporada. La de Vinaròs, que va ser fa anys medallista en el Campionat d'Espanya, sembla reprendre el camí després d'un parell d'anys en blanc.

La cinquena medalla de la jornada va arribar en el cercle de pes, on Judit Prats, que no arribava amb una de les tres millors marques de les finalistes, es va penjar el bronze gràcies a un millor llançament de 14,34.

Va haver-hi més fogonades gràcies als més joves. Com la velocista Laura Castillo, que va acabar sisena en el 200 amb només 19 anys. O les perxistes Lorena Vives -sisena amb nova marca personal, 4,00- i Alejandra Saborit, que va ser setena amb un salt de quatre metres que és mínima per a l'Europeu sub20.

La nota més trista va ser la desqualificació de Paula Blanquer, que aspirava a una medalla, en les semifinals dels 60 metres barres. La valenciana estava molt trista per aquesta eixida nul·la. “Jo note quan m'escape i aquesta vegada no m'he escapat”, va explicar.

La Comunitat Valenciana va tancar el Campionat d'Espanya amb nou medalles: tres ors, una plata i cinc bronzes. Mentre que va acabar tercera en la classificació per punts