L'atleta castellonenc lluitarà és un dels destacats en la Copa del Món que se celebrarà este diumenge en Antalya (Turquia)
Dani Monfort (La Pobla Tornesa, 18 anys) és una de les joies de la pedrera de l'atletisme valencià i espanyol. El marxador castellonenc disputa este diumenge, a les 7 hores (les 6 a Espanya) la seua primera Copa del Món en la categoria sub20. Arriba a Antalya, al sud de Turquia, amb l'octava millor marca dels inscrits, per darrere de tres xinesos, tres japonesos i un australià, però la seua progressió, la seua capacitat competitiva i el seu bon estat de forma permeten ser més optimistes. Sobretot perquè, deixant al marge als tres xinesos, que han baixat dels 40 minuts, Monfort té una marca (41:42) que només és 21 segons inferior a la del quart en el rànquing. Ell ja sap el que és guanyar dos anys consecutius (2022 i 2023) el Festival Olímpic de la Joventut Europea (FOJE), però esta competició, amb els millors marxadors del món júnior, és el primer gran repte de la seua carrera, a l'espera del Mundial sub20 de Lima (el Perú), del 26 al 31 d'agost.
Lluís Torlà, el seu entrenador, va començar a treballar amb ell fa cinc temporades. Quan va arribar al seu grup, en el seu primer any com sub16, el tècnic va mirar les seues marques i va pensar que no era res de l'altre món. Un altre xic amb molt d'entusiasme i poc talent. “Però en dos entrenaments vaig canviar d'opinió. De seguida em vaig adonar que la seua marca no es corresponia amb la seua qualitat. Era molt bo tècnicament, un do natural que té”. Torlà sap del que parla. Ell també va ser un xiquet prodigi. Quan encara era sub18 va ser quint en un Mundial sub20. A l'any següent es va penjar la medalla de bronze en l'Europeu. I com sub20 va ser tercer en el Mundial i quart en la Copa del Món, a més de llevar-li el rècord d'Espanya de 10 km a Valentí Massana, tot un campió del món i bronze olímpic.
Abans de caure en el grup de Torlà, Monfort va guanyar alguna carrera de camp a través. El xaval havia entrat en Penyeta Roja perquè li agradava l'atletisme. Al principi feia un poc de tot, després li agradava el cross i al final va acabar en la marxa. Però abans de tot això va jugar al futbol, com tants xiquets, i això va deixar una petjada que valora molt Chuso García Bragado, el marxador de 54 anys que va estar en huit Jocs Olímpics i va ser campió del món. “Dani té les tèbies vares (una mica blegades), com tants xavals que han jugat a futbol, i això és una cosa que afavorix la mecànica dels marxadors”, diu el madrileny.
L'atleta del Facsa Platges de Castelló ja està en segon de Batxiller. És un xic que saca bones notes però que no té clar què vol estudiar l'any que ve. La seua obsessió és l'atletisme. Ha sigut campió d'Espanya en totes les categories i té rècords nacionals sub16, sub18 i sub20. Categoria per la qual passa, categoria en la qual esborra el nom del seu entrenador en la taula dels rècords autonòmics. “El de 5.000 sub20 ja m'ho va llevar l'últim cap de setmana i solo em queden els de 10.000 i 10 km”, comenta Torlà, encantat que siga el seu alumne qui ocupe el seu lloc.
Esta evolució sembla col·locar-li al final de la línia de successió de la prodigiosa marxa espanyola. Eixa cadena interminable que va començar amb Jordi Llopart i Josep Marín, que va seguir amb Daniel Plaza, Massana, Bragat o Juanma Molina i que arriba fins a Álvaro Martín, Miguel Ángel López, Diego García Carrera i, més recentment, Paul McGrath. El pròxim portent pot ser ell.
El seu entrenador ho sap i ell l'ha d'intuir. Però no tenen pressa. “T'assegure que ell entrena menys que jo a la seua edat. El nivell de la marxa espanyola és el que és i tant Sofía Santacreu -una altra *sub20- com ell han de suposar que són els que van per darrere de María i Paul, però com menys el pensen, millor”.
Ell va pas a pas. Primer de tot, Antalya. “Tinc moltes ganes de competir. Estic fort. Vaig competir la setmana passada i vaig baixar 30 segons la marca. Sent una mica de pressió, però bona. És més motivació que pressió”. El que si que fa és mirar l'espectacular història de la marxa espanyola. Veu el vídeos i llig alguna cosa sobre els històrics. Li agrada Chuso García Bragado. Però l'admiració és mútua, com admet la llegenda. “Ja ho vaig veure ser campió d'Espanya sub16 a Lleida. I després va estar en l'Europeu sub20 sent encara sub18, una dada que parla de la seua bona trajectòria. Ara afronta la seua primera gran competició i seguix eixe procés d'aprenentatge i supose que el seu objectiu a mitjà termini serà estar en els Jocs Olímpics. No sé si ja a Los Angeles (2028) o en els següents, els de Brisbane (2032). No tinc cap deute que estarà en els d'Austràlia. És un marxador molt bo tècnicament que no ha de tindre problemes quant al juí de la marxa”.
Dani és conscient de la seua capacitat tècnica i recorda que només ha sigut desqualificat una vegada. “Va ser l'any passat a Castelló, però quasi mai em trauen avisos i en els campionat internacionals mai he vist una targeta”. Però no tot és tècnica i l'atleta castellonenc cuida tota la resta. “És molt seriós i rigorós amb els entrenaments. Complix sempre amb el que li toca. Sense passar-se ni quedar-se curt. I després competix molt bé. Una vegada, sent sub16 de primer any, li vaig dir al seu pare que a l'any següent ja seria campió. Em vaig equivocar, ho va ser eixa mateixa temporada. Millora molt ràpid. En el 5.000 baixa mig minut cada any”, recorda Torlà. Encara que el seu entrenador encara troba una altra virtut poderosa: “No es lesiona mai. És irrompible. En cinc anys crec que ha estat aturat deu dies”.
Monfort, malgrat tindre només 18 anys, demostra dia a dia que és un esportista molt cerebral i que se sacseja les manies. Un atleta que cuida l'alimentació i les hores de somni, que és constant en els entrenaments, i que adora este esport. “M'agrada que encara que competisques contra els teus rivals, després som amics. És un esport bastant sa. I a mi m'agrada molt entrenar. Amb unes sabatilles i una carretera no necessite més. Amb el meu entrenador m'entenc molt bé perquè ell sap com em sent quan acabe un entrenament. Ell ha viscut eixes situacions”.
