El corredor de tanques de Bellreguard, subcampió del món, va començar en l'atletisme en una ‘escoleta’ en la qual estava Toni Puig

Quique Llopis és una estrela que es passeja com un més per l'Arena de Torun. La nit anterior va aconseguir la medalla de plata en la final dels 60 metres barres del Campionat del Món, però això no va canviar els seus hàbits. No va haver-hi celebració. Tampoc està especialment eufòric. El valencià, de Bellreguard, atén cordialment els xiquets que li demanen fotos i als atletes i entrenadors d'altres països que li xoquen la mà i el feliciten. Tancat el Mundial indoor, l'atleta de 25 anys ja pensa a tornar a treballar per a anar per tot en l'Europeu de Birmingham, a l'agost.

- Després del subidón d'anit, de les entrevistes i totes les felicitacions, et costa adormir-te?

- Bé, vaig arribar a l'hotel després del control de dopatge, a les 12. A mi sempre em costa dormir un poc més després de tota la tensió de la competició, però la veritat és que he dormit bastant bé, igual sis hores o així, que per a ser la nit després de competició, està bastant bé.

- Vist la carrera?

- Sí, sí, la veritat que he vist la carrera unes quantes vegades. Sobretot perquè estàs mirant les xarxes socials i t'ix la carrera 70 vegades. Cada vegada que t'ix, em parava a mirar-la.

- I què penses, quina anàlisi fas?

- Bé, sempre pense, si no no haguera tingut el toc amb tal tanca, si no haguera tingut eixa altra fallada, però bo, al final la carrera va ser la que va ser i no ens podem queixar en absolutament res: Ha sigut la meua millor marca personal, el rècord d'Espanya, així que no em puc queixar de res.

- Eixa obsessió per buscar la perfecció t'ha convertit en l'atleta que eres hui?

- Sí, així és. Encara que no pots estar recriminant-te els errors constantment i per això intente gaudir del moment perquè al final tampoc pots ser subcampió del món com és el meu cas i dir, ostres, però he fallat en tal. Cal gaudir del moment, però sempre he sigut una persona molt analítica, i quan acabe una carrera el primer que pense és pensar en l'error que he pogut cometre i això també és una cosa que ens fa arribar on estem arribant.

- Després de la caiguda a Istanbul, Toni Puig et va dir que calia estudiar per què havia passat. Sempre l'anàlisi.

- Sí, sí, totalment. Intentar buscar-li la part constructiva i portar-te un aprenentatge.

- Tu, que eres un xic molt tranquil, què sents quan et trobes al teu entrenador emocionat i plorós.

- Mira, Toni tampoc és molt expressiu en eixe aspecte, però sí, sí, la veritat és que quan passen coses així al final és inevitable que isquen els sentiments i la veritat que està molt guay.

- I tu, un tipus generalment seré, com et senties?

- Quan vaig veure que eixia el meu nom en segona posició, record que vaig pegar un crit i quasi se'm puja un abdominal. Eixe crit va ser d'alliberament, de dir, ostres, per fi tinc una medalla a nivell mundial amb mi.

- Per a qui va ser la primera anomenada o el primer àudio després de la final?

- La primera trucada, quan vaig agafar el mòbil, va anar a la meua mare (Soraya), una videotelefonada per a parlar amb ella i amb el meu pare, que estaven molt contents.

- Com vas arribar a l'atletisme?

- Vaig començar en una ‘escoleta’ d'estiu, ho vaig provar i vaig tornar al futbol. Toni Puig era el meu entrenador en aquella ‘escoleta’.

- De què jugaves?

- De lateral. Però Toni em deia que tenia qualitats, que m'apuntara, però vaig passar d'ell. Però al final vaig acabar fent atletisme.

- Va ser fàcil triar la teua prova?

- El que té de bo l'atletisme és que té tantes proves que sempre hi ha buit per a qualsevol tipus de físic. L'important al principi és gaudir i jugar a l'atletisme. Jo el mateix feia 200 metres que triple salt. Fins que un dia trobes el teu lloc.

- Els primers anys vas créixer a l'ombra de Luis Salort, que també entrenava amb Toni Puig i que era millor que tu. Sense ell i sense Asier Martínez, series el que eres hui?

- Segur que no. Luis va ser la primera persona que em va inspirar i em va portar a donar el màxim en cada entrenament. I després Asier, que va ser el primer a guanyar medalles internacionals i això em va fer creure que jo també les podria aconseguir.

- Hi ha gent que ara diu que el bo eres tu, com si Asier, bronze mundial i campió d'Europa, no fora també boníssim.

- Clar que ho és. Estem parlant d'un dels millors del món que ha aconseguit objectius que jo encara no he aconseguit.

- Eres de dmirar vídeos els grans corredors de tanques de la història?

- Sempre m'ha agradat i el meu favorit de sempre és el cubà Dayron Robles.

- En quin moment vau encaixar com els grans amics que sou ara?

- A Asier ho conec des que tenia 16 anys, des de cadets. L'anècdota que tenim és que ens vam conéixer en una concentració de salts. Ell anava en altura i jo en triple… Imagina't. I damunt ens van posar junts a l'habitació.

- Amb Toni Puig sempre vas tindre eixa relació tan especial que teniu ara?

- Toni té una manera de ser que em va molt bé. Ahir vam ser subcampions del món, però ja et dic que en una setmana estarà dient que cal tornar a treballar. Això és el que m'agrada d'ell, que no es conforma amb res.

- Ara ja et demanaran que sigues campió d'Europa a Birmingham. També serà difícil mantindre's.

- El meu objectiu de l'any era l'Europeu de Birmingham abans que este campionat del món, però bo, vist al vist, este campionat del món ha estat molt bé. L'Europeu serà molt difícil perquè el nivell de les tanques a Europa és descomunal.

- I després, al març de 2027, l'Europeu de València…

- Sí, eixe any la preparació anirà enfocada a eixe Europeu.

- Al principi et preguntava a la nit després de la carrera. Ara, pel despertar després de guanyar la medalla de plata. T'ho creies?

- El primer que he fet ha sigut agafar el mòbil, llavors he vist totes les notificacions de les xarxes i he dit, caramba, doncs sí que va ser real.