El tècnic alacantí Adrián Peris explica el mètode perquè el fondista, que venia del triatló i era lent al final i maldestre tàcticament, acabara en l'elit dels 10.000

Adrián Peris, com tot l'atletisme espanyol, va plorar quan va veure les llàgrimes de Miguel Baidal en el vídeo de la *European *Athletics que s'ha fet viral. L'atleta alacantí, tombat res més travessar la meta de la final dels 10.000 metres del Campionat d'Europa sub23 en la qual va aconseguir la medalla de bronze, trenca en un sonor plor d'emoció i felicitat, alié a tot el que ocorre al seu voltant, en un instant que s'ha convertit, gràcies a les xarxes socials, en un dels grans moments d'aquesta cita celebrada en Espoo (Finlàndia).

“Doncs en veure-ho em vaig posar a plorar, clar”, explica Adrián Peris, que és el seu entrenador, l'home que ha anat triturant les mancances d'un esportista que venia del triatló i que, per això mateix, es perdia donant tornades a la pista i mancava de rematada en l'última volta. Però el tècnic alacantí de 35 anys, nascut a Xàbia, li va anar transformant a poc a poc, entrenament rere entrenament, fins a fer d'ell algú molt més sòlid en els 5.000 i els 10.000 metres.

Miguel i Adrián es van conéixer en l'Arena Sant Joan, el club de triatló de la platja de Sant Joan, on viu l'atleta, quan el van fitxar per a pujar a l'equip a la primera categoria. ”Ell ja competia i era bo, havia sigut campió d'Espanya cadet. Ja llavors vaig veure que era un xic molt disciplinat, que complia sempre amb els horaris i que entrenava fins i tot més del que tenia marcat”.

Però la seua carrera com a triatleta es va truncar per dos motius. El primer, el dia que Baidal es va proclamar campió d'Espanya sub20 de camp a través. Ací va veure que podia ser un atleta destacat. La segona causa és que l'alacantí té clar que els seus estudis per a convertir-se en enginyer biomèdic eren tan importants com l'esport. Baidal ja s'ha graduat, a curs per any, i això ha sigut possible perquè en la pandèmia es va adonar que el triatló li llevava massa hores. Les piscines estaven tancades, així que no podia nadar, i això li va servir per a decantar-se per l'atletisme.

Baidal li ho va dir al seu entrenador i est li va canviar la seua programació. El problema és que, en augmentar el quilometratge, van arribar les lesions. Com un edema ossi al peu o una inflamació del aductor en el aductor i el cuádriceps. Anaven passant els mesos i aquell campió de cross tan prometedor no tornava a apuntar el cap. La gent va començar a dubtar d'ell, però Baidal i Peris continuaven fent el seu camí, construint un atleta millor, més ràpid i més consistent. I el passat estiu, quaranta mesos després d'aquella medalla d'or en el cross, es va proclamar campió d'Espanya sub23 en els 5.000 metres.

Aquell dia també va plorar, també es va emocionar, perquè ell sabia que aquell èxit a Santander, en la pista d'atletisme Ruth Beitia, era el punt de partida cap a èxits majors. “A poc a poc hem anat llimant les seues cosetes fins a fer l'atleta que és ara. Vaig anar ficant entrenaments cada vegada més ràpids i, com m'agrada analitzar-ho tot, anàvem comparant els tests de lactats i anàvem progressant en volums. Véiem en què fallava gràcies als tests de lactats, al cronòmetre i a les seues pròpies sensacions. Si en el triatló feia 30 o 40 quilòmetres, ara hi ha vegades que passa dels 100 a la setmana. A mi no m'agrada que competisca massa, però ell m'ho demanava per a anar agafant aqueixa experiència tàctica que no tenia. Fins que ha aprés a força de competir, de veure vídeos i d'equivocar-se. És un xic molt intel·ligent i això també es nota en la pista”.

L'atleta del Cárnicas Serrano va aprendre bé la lliçó i el diumenge, en Espoo, va oferir la quantitat justa de valentia i cap fred. Un equilibri perfecte que li va portar al podi dels 10.000. “Jo li veig entrenar i córrer cada dia, i durant la carrera anava pensant que li veia córrer molt fàcil, molt solt, i això em va fer il·lusionar-me malgrat que anava amb la setena o octava millor marca. Al final tot va ser molt emotiu perquè sé el que hi ha darrere. Des que va guanyar l'any passat a Santander, li he vist viure com un monjo. Només entrena i estudia. I estudia molt. És molt seriós. I porta la nutrició rigorosament”.

Adrián Peris treballa com a autònom. Aquest home amb més de 25 formacions relacionades amb les Ciències de l'Activitat Física i l'Esport porta la preparació ‘en línia’ d'esportistes i treballa per al Centre Arena Alacant. Al principi es va recolzar en l'experiència de Llorenç Solbes, un veterà entrenador d'Alacant que ara treballa a Catar, que li insistia en la importància de treballar en la pista. A poc a poc, Adrián va formant un grup d'entrenament al voltant de Baidal amb atletes com Mohamed Reda o el jove Marcos Sánchez, i ocasionalment amb Miguel Barzola.

Ara, amb la medalla en la butxaca, els dos saben que l'any que ve ja competirà com a absolut i que necessita una gran marca en 5.000 -per davall dels 14 minuts- i 10.000 -per davall dels 28- per a poder enfrontar-se als millors en mítings cada vegada més importants. Encara que Adrián Peris ha detectat que el seu pupil té tirada pels entrenaments llargs. De fet, una vegada a la setmana ix a rodar amb bicicleta. El tècnic, per això, sospita que pot tindre un futur en la marató. “Encara que ara mateix ell té entre cella i cella la mitja marató. Li agrada el volum i ficar hores i quilòmetres, però és que, a més, està ‘obsessionat’ amb llevar-li el rècord autonòmic (1h02:40) a (els també alacantins) Andreu Blanes i amb avançar a Miguel Barzola (1h02:41).