L'atleta de Xàtiva, que porta entrenant amb el seu pare des dels huit anys, acaba de batre el rècord autonòmic de mitjana marató i no farà el salt als 42,195 km fins dins d'un o dos anys

Ramón Ureña, el pare de María Ureña, la flamant plusmarquista de mitja marató de la Comunitat Valenciana, ha sigut un d'eixos hòmens de club que sempre ha treballat en l'ombra. Un amant de l'atletisme que de jove corria els 3.000 metres obstacles en els Campionats d'Espanya per a militars. Després es va involucrar en el Club d’Atletisme Xàtiva -fundat en 1973-, on ha sigut president, vicepresident i director tècnic, i quan la seua filla va complir els huit anys, després d'inculcar-li que l'important era que fera esport, qualsevol esport, li va proposar provar amb l'atletisme. La xicoteta María va començar en les carreres populars de la comarca i li va agradar això de tornar a casa amb una medalla o una xicoteta copa. Vint-i-un anys després ha batut el rècord autonòmic de mitja marató (1.11.31) per 24 segons.

Després de la carrera, va agafar el telèfon i li va enviar un missatge a Laura Méndez, l'anterior plusmarquista, tota una maratoniana olímpica, i li va dir que era un honor succeir-la. “Li vaig posar que era un orgull haver batut un rècord de quan ella estava al seu nivell més alt perquè Laura ha sigut un referent per a mi. Ella em va contestar que era un plaer que el tinguera jo després de tres anys i que s'alegrava per mi. Laura Méndez ens va marcar el camí a les fondistes més jóvens que veníem per darrere i jo sempre m'he vist reflectida en ella”.

Tant Laura Méndez com María Ureña van batre el rècord de mitja marató a València. L'objectiu de la xativina, en principi, era més modest: millorar la seua marca personal (1.12.41). Per això li va manar a la seua llebre, Artur Bossy, anar a un ritme de 3.26 el quilòmetre. Encara que unes hores abans algú li va parlar d'este rècord i se li va quedar al cap que, en realitat, tampoc estava tan lluny. “Vaig eixir amb els peus en el sòl perquè els test de lactats em deien que havia de córrer entre 3.25 i 3.26 per a fer una hora i dotze minuts. Però en el quilòmetre 14, Artur em va preguntar: Vas bé? Li vaig dir que sí i a partir d'ací marquem cada quilòmetre a 3.20 o 3.21. Jo no era conscient del ritme al qual anava, però quan quedaven 300 metres vaig mirar el cronòmetre i vaig veure 1.10.29, vaig fer el càlcul, vaig veure que només em faltava un minut i llavors vaig entendre que anava a batre'l folgadament. Abans pensava que anava més justa. Artur va començar a cridar-me que ho tenia i va ser un subidón”.

La marca, 70 segons millor que el seu anterior topall, va fer que afloraren molts sentiments. Ací, paladeando un temps que fa no gaire t'obria les portes dels campionats internacionals, es va recordar d'aquella xiqueta a la qual el seu pare va anar conduint cap a l'atletisme amb molta paciència. Mai van tindre pressa. Però María Ureña va anar creixent com a atleta. Primer en l'àmbit provincial i després, ja com a cadet, nacional amb una medalla en un Campionat d'Espanya de 3.000.

Ramón Ureña va intentar que la seua filla provara amb els obstacles, però María veia la ria, aquella caiguda, i es negava. Per això es va centrar en el fons i, amb el pas del temps, va anar pujant de distància fins a arribar a la mitja marató. Queda l'últim pas. L'última transformació fins a convertir-se en maratoniana, però seguix sense tindre pressa. Li és igual complir els 30 en 20 dies. Vol establir bé les bases per a aconseguir la millor versió possible d'ella mateixa en un o dos anys. Abans, sempre guiada pel seu pare, que és el seu entrenador, va sumar a una segona persona, Vicent Torres, que va potenciar l'àrea de la fisiologia en la seua preparació.

L'atletisme evoluciona i ni l'entrenador ni ella van voler quedar-se arrere. “Cal actualitzar-se, i per això vam introduir esta figura per a mesurar-me els làctics, treballar bé les zones i especificar millor els ritmes. Enguany parlem per a afinar més encara la preparació a partir d'agost i dissenyar la millor sessió possible per a cada dia. Mai he estat estancada, sempre he anat millorant, però feia falta algú com Vicent”.

El seu creixement no ha sigut senzill. María Ureña no viu de l'atletisme i cada dia ha d'anar a treballar. La seua sort la va trobar a l'Ajuntament d'Enguera, on treballa a mitja jornada en la millora de l'activitat física d'esta població. Este canvi ha permés a l'atleta del Cárnicas Serrano passar de jornades de huit hores a altres de quatre i un parell de viatges de 15 minuts. La resta del dia el té per a continuar construint a la maratoniana del futur, i també per a preparar als corredors i esportistes que té al seu càrrec en una altra de les seues tasques.

María Ureña s'alça tots els dies a les set en punt. Ix a córrer 10 quilòmetres en dejú, després es treballarà i a la vesprada, a partir de les sis i mitja, s'empra a potenciar la força o a fer algun entrenament de qualitat. Només descansa un dia cada tres setmanes. I ara ja està pensant en el Campionat d'Espanya de cross per clubs i en la carrera del seu poble, la Licitada al Castell, a Xàtiva, que enguany, el dia 19, complix el seu 40 aniversari. Ureña presumix de tindre el rècord dede l'any passat.

La glòria del diumenge no va durar molt: menjar, passar la vesprada, anar-se a dormir a les onze i, al matí següent, a treballar una altra vegada. Cada vegada que s'alça de la cadira nota el cruiximent en els bessons i els cuádriceps. Un dolor que també porta el record de la seua gran actuació a València. Però no tardarà a tornar als Pereres, a la pista en la qual va entrar aquella xiqueta de huit anys i de la qual no ha eixit encara. O els rodatges amb els corredors de La Vespa de Novetlè, aquells que la van rescatar de rodar sola quan va començar a ficar quilòmetres per a la mitja marató. Ells tornaran a ser vitals quan faça el salt a la distància mítica. “No li tinc por. Jo crec que serà una distància en la qual em trobaré molt còmoda, però sí que vull debutar en condicions de fer una bona marca. Però abans vull acabar de polir-me en les distàncies inferiors”. María Ureña no ho sap, però el rècord de la Comunitat Valenciana ja té 30 anys, des que Mónica Pont -hui la representant de Rodrigue Kwizera, que lògicament també va batre el rècord autonòmic en acabar en 58.03 a València- correguera en 2.27.53 (a Osaka) en 1996.