El corredor de tanques de Bellreguard acaba segon en una final en la qual torna a superar-se i bat el rècord d'Espanya (7.42)

De l'esglai del matí, amb unes molèsties que van aparéixer en el pitjor moment, en el calfament de les eliminatòries, a l'èxtasi i la glòria de la nit, quan Quique Llopis, atleta sobri, treballador stakhanovista, va aconseguir la glòria i la seua primera medalla mundial, ja feliçment instal·lat entre l'elit de les tanques curtes. El valencià, de Bellreguard, es va emportar la medalla de plata dels 60 metres barres després d'acabar segon, amb un nou rècord d'Espanya (7.42) i travessar la meta només per darrere del polonés Jakub Szymanski (7.40), que va deslligar la bogeria en les graderies de l'Arena de Torun (Polònia).

Llopis, habitualment un competidor moderat, poc dau a les estridències, va alçar els braços, entre exultant i sorprés. “He travessat la meta i no sabia si havia sigut segon, tercer o quint perquè hem entrat tots molt junts (l'estatunidenc Trey Cunningham, un dels favorits, va ser bronze amb 7.43)”, va dir el valencià en la zona mixta, on va aparéixer Toni Puig, el seu entrenador des que era un adolescent i que l'ha anat modelant pacientment, amb molta saviesa, sense important si uns altres anaven més ràpid o corrien més. Sempre va saber que, complits els 60, li havia arribat l'atleta que tot entrenador espera durant tota una vida i es va entregar a convertir-ho en el que és hui dia, un dels millors corredors de tanques del món.

La medalla de Llopis és la primera que aconseguix un atleta de la Comunitat Valenciana, home, en la història dels Campionats del Món i la sèptima després de les sis que van aconseguir Glory Alozie, dos plates en els 60 metres barres (Birmingham 2003 i Moscou 2006); Niurka Montalvo, bronze en longitud a Lisboa 2001; el tercer lloc de Concha Montaner en longitud (Moscou 2006), i els dos bronzes de Fátima Diame , també en longitud, l'especialitat de la casa (Glasgow 2024 i Nanjing 2025).

Llopis esta molt satisfet després d'eixir per totes en la final del Mundial de Torun. “Subcampió del món. Sona molt fort, la veritat. Sabíem que podíem estar barallant per les medalles, encara que no anava a ser fàcil. Les sensacions han sigut boníssimes. En la primera ronda he tingut unes molèsties al peu, però hem sabut portar-les més o menys controlades i en la final ja he anat amb tot, a rebentar la primera tanca”.

Llopis, subcampió d'Europa a l'aire lliure, trenca, de pas, totes les malediccions: la dels quarts llocs, el seu lloc en els últims Mundials i Jocs Olímpics, i la de la pista coberta, on va patir un aparatós accident en la final de l'Europeu d'Istanbul o la seua lesió en el d'Apeldoorn.

La medalla de plata és també el premi a tants anys treballant l'eixida, una de les seues escasses debilitats. “He eixit molt bé, amb molta ànsia, i m'ha anat bé”. L'atleta de Bellreguard es va quedar molt sorprés quan va saber que era el primer valencià a guanyar una medalla en un Mundial indoor. “De debò? No tenia ni idea, però és un orgull molt gran haver sigut el primer”.

L'alacantí Eusebio Càceres disputarà este diumenge la final de salt de longitud a partir de les 19.12 hores.